Els primers passos cap al reconeixement d’un/a mateix/a

 Durant una estona tranquil·la a l’aula, la C es mira al mirall. Primer s’hi queda mirant en silenci. Observa el que té al davant amb curiositat: una cara que es mou quan ella es mou. Lentament, aixeca la mà i toca el mirall. A l’altra banda, una altra mà sembla fer exactament el mateix. La C somriu, s’hi acosta una mica més i torna a tocar la superfície brillant.

L’educadora acompanya aquest moment amb presència sense interrompre la seva exploració, donant-li temps perquè pugui observar, provar i repetir l’acció tantes vegades com necessiti. Després, acompanya les seves accions amb paraules suaus, tot dient-li: “Mira, C, ets tu. Aquest és el teu nas i aquests dos son els teus ulls...”

Darrere d’aquesta escena s’amaga un procés molt important pel desenvolupament dels nadons. El mirall ofereix una oportunitat perquè l’infant observi el seu propi cos, els seus moviments i les seves expressions. A través d’aquest joc d’observació, la C comença a construir una primera consciència de si mateixa i del seu propi cos.

Al mateix temps, el mirall també es converteix en un espai de relació. Quan l’adult acompanya l’experiència amb la seva mirada, la seva veu i el seu somriure, l’infant sent que allò que fa és important i que és vist i reconegut.

Observar aquests moments ens recorda que, a la primera infància, les grans descobertes sovint neixen de situacions molt senzilles. Davant d’un mirall, la C no només està mirant una imatge: està començant a descobrir-se a si mateixa.